Vam arribar a la ciutat de Tozeur cap a les 6 del matí del dia següent. Passejant fins al nostre hostel no vam trobar gaire gent però sí moltes mesquites. En un mapa, vam arribar a comptar fins a 20 mesquites per una població que ronda els 35.000 habitats. Havíem arribat al sud.
Tozeur és una ciutat i un oasi al nord-oest del Chott el Djerid, el llac de sal més gran del país. Nosaltres vam establir-la com a base d’operacions al sud. Com vam arribar abans d’hora i no podíem entrar a l’habitació, l’home que portava l’hostal on dormiríem ens va donar esmorzar i ens va oferir guardar-nos les motxilles mentre fèiem un tomb. Vam tenir una idea bastant boja que consistia en intentar creuar tot el palmeral de Tozeur a peu fins arribar al Chott, tot i que ens van advertir que no era possible.
El palmeral de Tozeur té més de 100.000 palmeres i és el més gran de Tunísia. Es pot visitar amb «calesas» però nosaltres ens hi vam endinsar a peu i no ens en penedim. Vam veure alguns dels camins per on porten els turistes i la gran majoria tenia escombraries al voltant. Nosaltres vam allunyar-nos-en tan com vam poder fins que vam anar a parar a un camí que connectava diverses plantacions de dàtils. Des d’allà vam continuar avançant acompanyats de vegetació, fins que ens vam trobar amb les immenses extensions de palmeres. Sembla impossible que en un país tan sec hi hagi tantes palmeres.
Finalment, després de caminar durant una hora i mitja, vam decidir tornar. Tot i que la sal començava a notar-se en l’ambient, la terra era mig humida i s’hi podien veure partícules de sal, vèiem impossible arribar-hi. A més, a cada pas que donàvem vèiem més nius de serp així que no vam voler arriscar-nos.
Després d’això, la resta del dia va ser força improductiu. Vam provar els nostres primer cuscús i brick al Dardeeda i vam anar a descansar fins l’hora que jugava el Barça. Aquell dia va passar a la història per, entre d’altres coses, haver pres la CocaCola més econòmica de les nostres vides. Només vam pagar 600 milimes de dinar, que equival a uns 30 cèntims d’euro.
L’endemà la nostra aventura va començar en una oficina de lloguer de cotxes. Tozeur era la nostre base però ens havíem trobat en dificultats per trobar transport públic per anar als llocs que volíem visitar. Tot i que el preu inicial que ens van donar era 130TND, vam acabar pagant 70TND per un dia complet de lloguer. El nostre cotxet era un Renault Symbol i, tan aviat com ens el van donar, vam marxar.
Anàvem direcció Chebika, Tamerza i Mides. Un conjunt d’oasis propers a la frontera amb Argèlia i que van ser fets servir de decorat de la pel·lícula «El Paciente Inglés». Tots tres oasis compten amb els antics pobles, que avui en dia estan en ruïnes i que van ser abandonats després d’unes inundacions produïdes per unes pluges torrencials l’any 1967. Pel camí vam trobar aquesta estampa:
Un cop arribats a Chebika, la majoria de guies se t’oferien per ensenyar-te l’oasi per un «mòdic» preu de 10DNT per persona. En el nostre cas, vam rebutjar-ho perquè es podia veure el poble des d’un punt més elevat i vam creure que, en cas de què ens vingués de gust, podríem veure’l a la tornada.
Seguint la carretera vam arribar fins al poble de Tamerza, que era el més poblat. Vam parar el cotxe a la carretera i des d’allà vam poder observar les ruïnes de l’antiga Tamerza. També s’hi veia una part el palmeral així que vam decidir continuar el nostre camí fins al poble que més ens interessava: Mides.
Mides és un oasi que es troba a només 600 metres de la frontera amb Algèria. Diuen que és una de les zones més perilloses de Tunísia però nosaltres vam estar-hi molt tranquils. Des d’alguns punts es podien veure les de la frontera i els punts de vigilància. Això produïa la sensació de què qualsevol cosa podia passar però res de res. Ens vam dirigir fins les ruïnes de l’antic poble i allà hi havia un noi que hi treballava. Se’ns va oferir a acompanyar-nos per ensenyar-nos el poble i la gorja. Nosaltres vam seguir-lo i, un cop havíem travessat el poblet, vam veure l’espectacular congost de Mides.
Després de meravellar-nos amb les vistes de Mides, vam tornar en direcció contrària a la que havíem vingut. Vam tornar a passar per Tamerza i aquest cop vam anar fins al palmeral en cotxe. Allà vam trobar a un senyor gran assegut amb un altre, que ens va parar. Nosaltres li vam dir que volíem veure el palmeral i ell ens va dir que hi treballava, així que la nostra deducció era que ens el volia ensenyar. Res a veure amb la realitat. Un cop l’havíem pujat el cotxe i vam seguir el camí ens vam adonar que tornàvem al poble, que estava situat més amunt del palmeral. Va ser aleshores quan ens vam adonar que el que ell volia era que l’acostéssim a casa i així ho vam fer. L’home va ser molt simpàtic i es va mostrar molt agraït amb nosaltres. De totes totes, volia donar-nos alguna fruita del seu hort; així que un cop arribats a casa seva el Xavi va entrar amb ell a casa seva. Jo vaig quedar-me a l’interior del cotxe per precaució, ja que no es recomanava anar per aquelles zones. Finalment, al cap d’una estona, va tornar el Xavi amb dos granades del hort del nostre amic «Parají i Parajá».
Un cop passada la nostre petita aventura, vam anar a veure les cascades de Tamerza. En el passat, hi havia molta més aigua i la majoria de turistes s’hi podien banyar. Quan nosaltres i vam anar no era així. Tot i això, hi havia una cascada força abundant que sortia del no res i era bastant contradictori. Per una banda, tot el que veies era sec i alhora apareixia força aigua entre les pedres. Molt espectacular.
Un cop havíem vist els tres pobles només ens quedava una cosa clara: visitar el Chott el Djerid. Alhora se’ns presentava un altre dilema, teníem un cotxe fins l’endemà i dos possibles recorreguts: anar fins a Ong el Jemel o fins a Douz.
Quina vam escollir us ho explicarem en el següent post perquè sinó ens allargaríem massa!
Queixalada Al Món 
Quina pasada anar per ahí amb el teu cotxe
Me gustaLe gusta a 1 persona
Doncs sí, va ser una experiència molt recomenable! 🙂
Me gustaMe gusta