De la costa al cor de Tunísia

El nostre tercer dia va començar agafant el Metro du Sahel cap a Mahdia. Vam sortir des de la Gare Habib Bourguiba Monastir, on havíem arribat el dia anterior, i vam arribar a la Gare Mahdia. El trajecte és entretingut i dura, aproximadament, una hora. En aquest cas, surt a compte agafar aquest tipus de transport per dos motius:

  1. És econòmic. El cost per persona era uns 2TND, aproximadament.
  2. Es triga més o menys el mateix si es va en cotxe.

Mahdia està situada sobre el Ras Ifriqya, també conegut com el Cap de l’Àfrica. En l’antiguitat va ser la capital dels fatimites, l’únic califat xiïta ismaïlita de la història i que va existir entre els anys 909 i 1171 al nord-est d’Àfrica. Aquests s’anomenaven així ja que es consideraven descendents del profeta Mahoma per la línea de la seva filla Fàtima. Durant el seu regnat es va establir el nom actual de la ciutat, Mahdia.

Un cop arribats a Mahdia ens vam dirigir cap a la seva medina, on s’hi conserva una porta amb uns imponents murs de fins a 10 metres de gruix. Mahdia és un lloc tranquil i relaxat, on el plaer del dia a dia consisteix en prendre te i passejar, a diferència de les altres ciutats costaneres on havíem estat fins el moment. Alguns dels seus carrers encara són empedrats i els edificis no gaire alts. Personalment, ens va semblar un lloc acollidor i que transmet molta pau.

Una altre curiositat és que a la medina de Mahdia hi ha una plaça coberta per l’ombra dels arbres coneguda com la Place Du Caire. En ella, només hi poden seure a prendre el te els homes. Ens va semblar bastant curiós, ja que no vam trobar cap altre lloc on passés el mateix.

Seguint el carrer principal es poden trobar mesquites i minarets amb encant, cases blanques acompanyades d’un blau cel intens i una plaça que et convida a seguir el teu camí al costat del mar. Poc a poc, et condueix cap al que considerem el lloc amb més encant de Mahdia: l’extrem del Ras Ifriqya. Allà es troba el cementiri marí i el far de Mahdia i conviuen en perfecte sintonia.

El cementiri marí és una gran extensió de terra utilitzada com a cementiri musulmà. Allà s’hi troben milers de tombes ordenades que conquereixen l’esplanada fins a tocar del mar. Just al costat s’hi poden trobar barques de pescadors. La visió a mesura que t’hi apropes és fa encara més bonica, ja que et trobes amb el far i la immensitat del mar al teu davant. Per mi (Núria), és un dels racons de Tunísia que més em va enamorar. Simplement, vam connectar i cada cop que ho recordo encara m’agrada més.

D’altre banda, el far blanc i vermell data de l’any 1890 i a dia d’avui encara segueix funcionant. No cal dir que l’estampa que es genera és espectacular, com podeu veure a continuació, i per això és una de les imatges més famoses de Mahdia.

IMG_2648

P1270116

I l’estampa completa…
IMG_2645

Després de contemplar aquestes vistes, vam tornar cap al centre passejant per carrers residencials. Un cop arribats a la porta per on havíem entrat a la medina, vam parar un taxi perquè ens acostés a l’estació de “louage”Els louages són unes furgonetes amb capacitat de transportar fins a 8 persones, a part del conductor. És una espècie de taxi compartit que fan servir molts tunisencs, ja que és força econòmic. Estan classificats pels colors blau, vermell i groc, depenent de si es tracta d’un trajecte llarg, mitjà o curt.

Nosaltres vam arribar just quan marxava un louage cap El Djem, però al cap de res ja hi havia un altre louage al seu lloc. Aquest cop vam pujar-hi els primers i darrera nostre una dona amb un senyor força gran. Es va omplir ràpidament i no crec que esperéssim ni 10 minuts a marxar. Personalment, ens feia força il·lusió agafar un louage i veure com viatjaven els tunisians. El camí va ser bastant entretingut i es que tenen una manera molt intensa de conduir, que és avançant a tots els cotxes que troben pel camí.

En menys d’una hora érem a la ciutat amb l’amfiteatre més gran d’Àfrica. Com vam explicar en un post anterior, Tunísia va ser territori de l’Imperi Romà. Durant aquesta període es va construir el coliseu que porta el nom de la ciutat, concretament entre els anys 230 i 238. El promotor de la seva construcció va ser el precònsol Gordià III i va fer d’aquest amfiteatre el tercer més gran de l’Imperi Romà. Es calcula que podia allotjar fins a 30.000 espectadors.

Actualment, es pot visitar gairebé completament (menys les zones amb perill) per 10TND per persona. A més, amb l’entrada de l’amfiteatre també es pot visitar un petit museu de mosaics gratuïtament. La veritat és que quan nosaltres vam visitar-lo estàvem pràcticament sols i la sensació era increïble. Està força ben conservat i s’hi pot passejar sense gaires restriccions. Es pot caminar per l’arena, baixar a la zona on es guardaven les bèsties i es preparaven els gladiadors i pujar fins a diferents punts de les grades. Tot plegat un plaer.

P1270148
L’amfiteatre va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1979.

P1270185

A part de tot això, des d’algunes de les grades s’obté una vista espectacular de la ciutat ja que l’amfiteatre havia arribat a fer 36 metres d’alçada i la majoria d’edificis de la ciutat són força baixos en comparació.

P1270173
Vistes des de la part més alta, que es pot visitar, de l’amfiteatre.

Després de l’amfiteatre vam anar a visitar el museu de mosaics que s’inclou amb l’entrada. La veritat és que està bastant bé. Hi ha diverses sales. Algunes tenen porcions incompletes i altres una paret sencera que coberta de mosaics.

P1270188

Nosaltres vam donar-hi una volta ràpida i vam marxar a dinar al restaurant Le Bonheur. No ens va agradar gaire perquè els preus eren alts i no hi havia menjar típic. Després de dinar ens vam dirigir cap a l’estació de louage per anar cap a Sfax. Aquest cop, el camí se’ns va fer més pesat; segurament, perquè estàvem més cansats i el viatge era més llarg.

Des d’allà teníem pensat agafar un autobús nocturn que ens portés a Douz, però tot es va torçar quan ens vam trobar amb una estació d’autobusos a les afores i sense llum. El nostre taxista va parlar amb tres homes que hi havia allà i, al cap d’una estona, vam saber que aquella estació no obria fins més tard. No ens va fer gaire gràcia així que vam decidir que canviaríem la nostra ruta cap a Douz per Tozeur i l’autobús pel tren.

Com que el nostre tren no sortia fins la mitja nit, vam fer temps passejant per la ciutat. Vam prendre’ns un te, vam sopar i vam passejar per l’exterior de les muralles. També vam entrar a la medina de Sfax però no gaire estona, ja que va sortir un home a dir-nos que no era gaire bona idea estar amb una dona allà.

P1270207
Les muralles de Sfax de nit…

I aquest va ser el nostre tercer dia a Tunísia que va acabar amb el sotragueig i els sorolls d’un típic tren de 2na classe tunisià…

*El cost del trajecte en un tren nocturn de 2na classe entre Sfax i Tozeur va ser 13,1TND per persona.

Anuncios

2 comentarios en “De la costa al cor de Tunísia

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s